Pregó Festa Major Santa Anna Blanes 2015

Todo el pregón de la Festa de Santa anna 2015

PREGÓ DE FESTA MAJOR-SANTA ANNA 2015

Blanes, 21 de juliol de 2015

Bona tarda a tots!

Alcalde, regidors, família i amics, blanencs i visitants, el primer que us vull dir és que em sento molt content i agraït de ser el pregoner de les festes de Santa Anna d'aquest any. La veritat és que porto Blanes ben arrelat al cor, també a la seva gent, les seves tradicions... Presumeixo de blanenc allà on vaig i ja són uns quants els països visitats al llarg del meus 36 anys. Alguns diran que encara sóc molt jove, i la veritat és que jo també m'hi sento jove, perquè encara ho sóc, i per això em va sorprendre molt rebre la visita oficial on se'm comunicava que era escollit per fer el pregó de la nostra Festa Major. Molts em coneixeu de veure'm pel poble, corrent amunt i avall, fent esports nàutics, de la pastisseria, del barri de la Plantera... Altres potser no sabreu qui sóc, però espero que aquest pregó, amb les meves vivències personals, referències esportives i amb Blanes com a protagonista sigui de l’interès de tots vosaltres.

Sóc blanenc de naixement, però com la majoria dels prop de quaranta mil blanencs i blanenques, no tota la meva família ha nascut a Blanes.

Parlem primer de la meva família materna. La meva àvia, la Irene Dellonder, si que va néixer a Blanes i va treballar en un dels oficis representatius del Blanes més tradicional. Era peixatera, venedora a es Portal, quan la venda del peix es feia a l'aire lliure, a la plaça de la Verge Maria. Com totes les famílies blanenques també tenia el seu motiu, és filla de can Carinyena. La Irene es va casar amb en Daniel Gómez, el meu avi. Era nascut a Sigüenza (Guadalajara), al carrer del Doncel. Van tenir dues filles, la meva mare, la Kati, nascuda prop d'aquesta plaça dels Dies Feiners, i la meva tieta, la Maite. Vivien al centre de Blanes, entre el carrer Fornaca, on hi havia el magatzem de la peixateria, per desprès vendre el peix al Portal, i el carrer de la Verge Maria, on el besavi Esteve Dellonder tenia una lampisteria. D'aquell domicili tant cèntric van passar al número 5 del carrer de sant Josep, al barri de sa Massaneda, al costat del que va ser l'Hotel Rosa. Més endavant, la família es trasllada al conegut com el barri dels pescadors, un grup d'habitatges que es va construir a la carretera de Lloret. Van obrir la seva pròpia peixateria al barri de la Plantera. Recordo perfectament que de ben petit sempre els volia acompanyar a la llotja del peix i que una vegada vam portar un dofí per vendre a la botiga. M'agradava molt fer el trapasser per la peixateria, menjar quatre olives i bacallà sec, salat. La meva àvia hi tenia una petita cuina on feia bunyols i truites de cria. Estaven boníssimes!

Els meus dos avis paterns eren de Castella. L'Ambrosio Marina i la Prudencia Caballo vivien a Riofrío del Llano, un petit poble prop de Sigüenza.

De ben petit, amb els meus cosins, en Sergio i la Silvia, anàvem en tren fins a Riofrío per passar-hi els mesos d'estiu. No ens cansàvem de jugar amb els cosins que teníem al poble. A mi, que sempre m'ha agradat molt menjar, allà ho tenia fàcil, ja que les portes de les cases sempre estaven obertes i a qualsevol hora podies entrar a la cuina i agafar un bon tros de xoriço amb pa, o si no demanava a la “yaya” que em fes uns ous fregits i... a seguir jugant amb les bicicletes!.

¿Però, quan va arribar el meu “yayo” Ambrosio Marina a Blanes? Dos germans ja vivien a Blanes, en Luciano i en Vicente. Ells van ser els qui van recomanar-li que vingués, que “se vive muy bién y hay mucho trabajo” - li deien. Primer ve per comprovar que tot el què li explicaven era veritat, només després ven les 500 ovelles i algun xai i cap a Blanes en tren, amb l'àvia, els tiets i el meu pare. A casa sempre s'explica que l'arribada a l'Estació de França de Barcelona va ser un calvari. Podríem dir que anaven amb excés d'equipatge: portaven peroles velles, sacs amb patates, una maleta que no tancava... Imagineu-vos quina estampa!

La família Marina primer viu al barri de Mas Moixa-Vilar petit, fins que el meu avi, juntament amb el seu germà, van aixecar un edifici al barri de la Plantera. Van construir 4 pisos, un per cada fill i un pels meus avis. A sota hi tenien un local. Els meus dos tiets eren pastissers, un treballava a la Pastisseria Planells i l' altre a la Pastisseria Mora, a Barcelona i al Park Hotel, al barri dels Pins, davant del mar. Els “yayo”, en el local de la planta baixa del nou edifici familiar de la Plantera, hi van fundar la Pastisseria Marina. Era a mitjans de la dècada dels 70.

És en aquella època quan es van conèixer els meus pares. La feina que no faltava, el servei militar, llavors obligatori, i jo que vaig sortir allà enmig, no donava temps per gairebé res més que no fos cuidar-me i treballar moltíssim. Això si, sempre que podíem anàvem uns dies de vacances, i jo m'ho passava molt bé. Recordo els jocs de lluita i sobretot que anàvem a menjar a restaurants, que era el que més m'agradava. Ja us he dit que era un golafre!.

Els meus pares sempre m'han aconsellat molt bé i sempre he vist en ells un model a seguir. Mai m'han decebut i sempre han estat al meu costat. He après moltíssim d'ells i amb ells. Són un matrimoni dels de veritat i jo sempre he volgut assemblar-me a ells.

Quan tenia ja 10 anys va néixer la meva germana petita, la Irene. Va ser molt maco ajudar-la en els primers banyets, jugar amb ella i de vegades fer de germà gran i renyar-la una mica, quan calia. Era la joguina de la casa. Som una família que treballem junts i on les vacances sempre han estat molt importants per asseure’ns, parlar i comentar les coses. Encara seguim així. Ens veiem molt, però quan més connectem és durant les vacances.

Els Marina van començar de zero, però com que eren molt treballadors donen a conèixer els productes de la pastisseria als càmpings i hotels, i de mica en mica el negoci es va anar fent gran. El meu pare era ferrer, però ràpidament també s'incorpora a treballar a la pastisseria.

Ara imagineu-vos al petit Xavi Marina a la pastisseria, era com si a casa tingués el meu parc temàtic particular!. Menjant nata, crema pastissera, xocolata, imaginant amb els meus cosins com fer cabanyes amb els sacs de farina i les caixes... Ens ho passàvem genial, menys quan ens cridaven per ajudar-los a fer el repartiment de pastissos, no ens agradava, però s'havia de fer.

Sempre he tingut clar que volia ser pastisser, m'agradava treballar i l'ofici és molt variat, poc rutinari. A Blanes tenim destacats exemples de bons pastissers, amb algun establiment centenari. Per mi és un ofici molt maco i llaminer. Això si, matinem molt, però després tenim una mica de temps de lleure per poder fer moltes coses.

De petit, el que més m'agradava era ajudar a fer les mones de Pasqua, posar-hi les floretes de sucre, i els ninots de moda de cada temporada. A l'obrador sempre ens els amagaven perquè no ens els quedéssim. També me’n recordo molt quan arribava el temps de fer les coques de Sant Joan, quan s'acabava la feina, pels voltants de les 9 de la nit, el meu tiet Ambrós ens comprava petards a la llibreria de l'Antònia de la Plantera i els anàvem a tirar darrera mateix de l'obrador. Són uns records inesborrables.

Totes aquestes “trastades” que us explico les feia sempre al barri de la Plantera. Al meu barri. Fa trenta anys a la Plantera vivíem una mica aïllats i ens vam fer grans, com aquell que diu, al carrer. Vaig estudiar prop de casa, a l'escola Napoleó Soliva fins a vuitè d'EGB.

Recordo la meva infantesa com una època veritablement positiva. Vam jugar tot el que vam voler pel barri: fèiem “bandes”, jugàvem a la “llima” als solars on després s'hi van construir els nous edificis, anàvem al camp de la Lola a jugar a l'”escondite”, als búnquers de la Plantera Alta, jugàvem a pilota davant dels garatges, fèiem guerres amb globus d'aigua i pedres entre carrers i els de la plaça Medellin contra els de la plaça Càceres... Quants records!. Quan vam començar amb les bicis i els patinets ja fèiem les primeres sortides a Blanes, sense el permís dels pares. Abans el barri estava força incomunicat i per als nens era una gran aventura anar fins al centre del poble.

Afortunadament, tot això ha canviat molt. Van fer la cobertura de la riera, es van construir nous accessos com l'avinguda d'Europa, equipaments com l'estació d'autobusos i molt serveis més. Ara ja no hi ha distàncies, ni zones despoblades i abocadors de deixalles, el teixit urbà està més cohesionat i millor comunicat. Em sento molt orgullós de veure com el barri ha anat millorant amb el pas dels anys. La Plantera sempre ha sigut un barri obert i acollidor amb tothom. Però el més important, la Plantera encara és un barri amb molta vida i on els nens encara juguen al carrer, això crec que és molt positiu. Sense oblidar que hem de seguir treballant per millorar moltes altres coses.

Al sortir de l'escola de primària, vaig començar a estudiar a l’institut Sa Palomera, on va començar una altra època, amb nous amics, i l’inici de la meva etapa d'adolescent. Tenia força clar el què volia fer. Vaig estudiar fins a tercer de Batxillerat i desprès a treballar a la pastisseria. Abans ja hi havia treballat durant dos estius, fent de forner. Treballava de nits i no em desagradava. Fins a les 12 de la nit podia fer la xerrada amb els amics de “la Plaza”, anar amb les motos fins a Tossa o caminar pel passeig de s’Abanell amb la colla de Barcelona. I després... a fer pa fins que sortia el sol!.

Vaig compaginar la feina de pastisser amb els estudis al gremi de pastisseria de Barcelona durant tres anys i després vaig fer un grau superior de pastisseria. I fins avui. 20 anyets treballant.

De petit vaig fer molts esports, des de patinatge artístic a karate amb en Fernando, que ens ensenyava a ser constants i disciplinats, però finalment vaig optar pel futbol. Van ser més de 10 anys formant part del Club Deportiu Blanes. Feia de porter, no era massa alt, ni tenia gaire caràcter, però en Riera i l'Estol van treballar molt per fer-me una mica millor. Crec que al final no ho feia del tot malament. Però quan vaig començar a treballar els caps de setmana a la pastisseria ja no podia anar a jugar els partits i finalment ho vaig haver de deixar. I és aquí on es troben els meus inicis amb el córrer.

Els últims anys de futbol ja vaig començar a destacar una miqueta. També, cada any i des de els 10 anys, em preparava per la Caminada de Sant Bonosi per fer-la cada vegada més ràpid. Va ser quan entro a treballar i a provar tots els dolços de la pastisseria que vaig decidir començar a córrer a diari. Pensava que així podria menjar tot el que volgués i que no engreixaria!. Com que era molt constant, cada vegada em trobava més i més fort, i vaig decidir inscriure’m a una cursa que es feia Olot, una duatló, juntament amb en Javi Escoriza i en Francis Guerrero.

Vam patir de valent, però vam acabar-la els tres. Ens va agradar molt això de compaginar proves i va ser quan ens vam interessar amb el tema del triatló. Ens vam inscriure a una altra cursa, aquesta ja va ser una triatló. D'això ja en fa gairebé 20 anys. També la vam finalitzar i va ser on vam conèixer a en Salvador Balaguer, que amb la seva experiència i les nostres ganes, vam fundar el Club Triatló Blanes.

Com a la vida, a l'esport també m'ha agradat posar-me reptes i mirar de superar-los.

Del 1997 al 2001 van ser uns anys de molts entrenaments, molts sacrificis i molts bons records.

Amb l'entrada al món del triatló vaig perfeccionar molt el córrer, però també la natació i la bicicleta, que seria una base molt bona per a futures fites. En aquella època ja vaig començar a fer bons resultats a la Caminada de la Nit de Sant Bonosi, fins que finalment la vaig guanyar i vaig seguir guanyant-la durant 6 edicions consecutives. Quins anys aquells!

Si volia fer triatló havia de competir cada setmana, però la feina no m’ho permetia. Llavors va ser quan vaig decidir fer la meva primera cursa més significativa, l’Ironman de Lanzarote.

Fa 15 anys aquesta era una prova realment dura i només la feien uns quants bojos. Només dir el nom ja espantava, però volia fer alguna cosa gran. Vaig estar al voltant de 9 mesos només entrenant i entrenant, fins que va arribar el dia. No em creia on estava ni tot el que vindria després de començar, però només pensava en acabar, en ser Finisher de la triatló més dura del món. I després de 12 hores ho vaig aconseguir. Quan creuava la línia d'arribada ja era una altra persona. Va canviar la percepció que tenia de mi mateix i vaig obrir un camí a un món que m'era desconegut. Però, que mirat ara, des de la distància, veig que em va obrir una porta al paradís. Curses, nous països, moltes amistats, molt sacrifici, constància, emocions, paisatges inimaginables i moments que només pots sentir quan portes el teu cos al límit.

També em va canviar a nivell sentimental, ja que una setmana després de l’Ironman, quan anava a fer una entrevista per la Televisió de Blanes, vaig conèixer a la meva dona, la Neus, i fins ara, que seguim juntets vivint moltíssimes experiències. La veritat és que és un “solete” i m'acompanya a totes les curses. És una tot terreny, per això m'hi vaig enamorar. Ha sigut i és una part molt important de la meva vida i sense ella no podria fer el què faig, ja que es la motivació que necessito a diari.

Amb el meu esperit de superació innat i aprofitant les vacances de la feina he buscat la manera de viatjar i descobrir diferents paisatges i cultures. I al principi la bici m'ho va permetre. En quatre anys vaig fer quatre camins de Santiago: el Camí Francès, la Via de la Plata, el Camí del Nord i el Camí Portuguès. Dos els vaig fer amb amics, en David Pulgarín, en Javi o en Luís Fandiño, i els altres dos en solitari. Va ser una experiència molt positiva, ja que a l'època que els vaig fer no existien tants serveis i m'havia d'espavilar com podia. Em vaig adonar que el tema de les etapes ho portava molt bé i per rumiar massa se’m va posar al cap fer una de les curses per etapes mes dures del món: la Marathon des Sables, al desert del Sàhara. Això va ser al 2005, ja fa 10 anys. És una cursa de 250 quilòmetres damunt la sorra, per muntanyes i sobretot amb un clima molt dur. Vaig entrenar com mai havia fet abans. Fins i tot portava una motxilla amb sis quilos de material a cada entrenament i una bandereta per motivar-me. Sortia des de sa Palomera fins a Calella corrent per la sorra. Sempre que podia hi anava a les hores de més sol, al migdia. A Blanes sempre he trobat el clima i el terreny adient per entrenar qualsevol cursa que he fet. Quan entrenes el paisatge és importantíssim i Blanes et motiva a cada passa que fas. En aquestes curses el 50% és el “coco”. Has de motivar-te moltíssim, dia a dia, a cada entrenament.

Al desert ho vaig passar molt malament. Havia entrenat molt, però no va sortir com jo volia. Però les ganes d'acabar-la eren tantes, que vaig poder acabar la prova. Havia de tornar a Blanes amb la medalla. Molta gent m'estava recolzant, entre ells en Rafel Montells, sempre tant vinculat amb l'esport blanenc. Una vegada més em vaig sorprendre a mi mateix i vaig aprendre que amb disciplina i molta motivació es pot aconseguir qualsevol cosa que et plantegis. Per això vaig decidir fer una aventura cada any i gaudir de l'experiència tant i tant forta que s'aconsegueix en aquestes curses.

Després del Sàhara vaig marxar a la serralada de l’Himàlaia, a l’Índia, una cursa de 170 quilòmetres i a una alçada de 4000 metres, això si amb les vistes més espectaculars del món. Davant nostre estava el Makalu, el Katchenchunga i sobretot l’Everest. En aquest projecte hi vam anar tres blanencs, en Joan Morillo, en Miguel Fresneda i jo. I ens ho vam passar veritablement bé. Va ser tot molt nou i érem jovenets. L’Índia és molt dura, però ens ho vam treballar molt.

També he fet una cursa a la Selva Tropical, entre els volcans de Costa Rica. 250 quilòmetres amb una humitat brutal, una fauna molt diversa i una duresa màxima. A les dues proves vaig fer unes posicions molt bones. Però, amb tant d'esforç em vaig lesionar el genoll. Estava dins d’una línia molt maca i gratificant, així que no vaig llençar la tovallola i vaig iniciar un any de natació i em vaig posar un nou repte, una aventura en solitari de les èpiques: creuar l'estret de Gibraltar nedant. No podia córrer, doncs a nedar!. De moment ha sigut l'experiència més diferent que he fet i de la que em sento molt orgullós.

Vaig gaudir molt preparant-la. Cada dia, desprès de treballar, entrenava a la badia de Blanes, ja fos els mesos freds de novembre i desembre com els de maig o juny. M'ho vaig passar genial quan la preparava. La feia nedant fins a Lloret i tornava. M'hi acompanyava el meu pare amb la piragua. Aquest trajecte és una meravella i passes per indrets de gran bellesa: per la punta de Santa Anna, Sa Forcanera, Sant Francesc, Pinya de Rosa, S'Aguïa, Treumal... Mentre nedava, el meu pare m'anava donant els plàtans o la beguda que necessitava. També, com que tenia una mica de por al mar, millor dit, a la fauna marina, vaig entrenar uns dies al Marineland, amb els dofins, i així si sentia un animal gran al costat meu podria evitar un possible atac de pànic a l'Estret. Era molt important tenir-ho tot una mica controlat i entrenar a diari, la fita seria molt dura. I la veritat és que ho va ser. Vaig saltar a l'aigua, tocar el far de Tarifa i començar a nedar cap a l'Àfrica. Van ser 6 hores i mitja de no parar, amb unes corrents molt dures i a vegades estava gairebé una hora sense poder menjar perquè les corrents m'arrossegaven. Tot plegat, molt estressant, però orgullós de poder-la finalitzar.

Però no vaig quedar-me quiet. Vaig anant seguint fent curses importants, com l’Ultra Trail del Mont Blanc, que era la tirada més llarga que havia fet per muntanya tot seguit. Van ser 170 quilòmetres amb unes vistes dels Alps impressionants. Vaig fer-la en unes 34 hores i dues nits sense dormir. Quina brutalitat, no?. També vaig fer la Matagalls-Montserrat amb en Xesc Terès. Van ser unes hores molt intenses i on es va forjar una amistat molt forta. A més vam quedar primers, que no sempre es guanya, també cal dir-ho.

Una altra cursa que recordo especialment és la del Desert del Namib, a Namíbia. 250 quilòmetres de sorra, pedres i molta calor, però també amb unes experiències màximes. Vaig arribar a Namíbia una setmana abans de la cursa i vaig poder visitar el país de d'alt a baix. Amb la visita estrella del parc natural d'Etosha, la primera reserva d’Àfrica, on vaig poder veure els cinc grans.: rinoceronts, lleopards, lleons, elefants i búfals. Com us he explicat, sempre m'agrada compaginar l'esport amb la possibilitat de conèixer la cultura i els paisatges del país que m'acull.

També vaig participar a la Jungle Marathon de Brasil, a l’Amazones, catalogada com una cursa de les més dures del món, ja sigui per la humitat de la Selva, com pels bitxos i la poca comoditat del territori. Crec que ha sigut la cursa que per molts factors l'han fet gairebé la meva millor experiència. Van ser 250 quilòmetres repartits en 5 dies, dormint en hamaques entre els arbres, enmig d'un paisatge veritablement diferent i amb el mínim confort. Creuàvem rius nedant, saltàvem arbres caiguts, vèiem serps, aranyes i tots els bitxos que hi vulgueu posar. Tot molt dur, però al mateix temps molt fàcil gràcies a l'equip que m'acompanyava, la Neus, en Jaume Tolosa, l'Albert Bosch i en Cyrus Parvine. Vam riure molt i, ja se sap, que així les penes passen molt millor. Sempre m'emociono a les curses, però l'arribada de la Jungle Marathon va ser molt especial. En Tolosa i jo vam arribar abraçats desprès de passar al primer classificat en els últims quilòmetres, amb un entorn de bellesa brutal i amb les sensacions a flor de pell i corrent com mai. Veritablement màgic.

Una altra cursa molt important va ser al desert d’Atacama a Xile, un desert molt dur amb zones de salars que s'havien de creuar i a una alçada de 3000 metres. Molta calor i molta sorra. Em va costar portar de nou una motxilla amb gairebé 10 quilos a l'esquena, on portava tot el menjar que necessitava per passar una setmana, com el sac de dormir, la farmaciola... Va ser una cursa que va anar de menys a més i amb la última etapa, la que s'acabava a San Pedro d'Atacama, amb una tercera posició molt especial.

Cada vegada, les curses ofereixen més modalitats i nous paratges. Pots compaginar turisme i esport. Així va ser com tota la família vam anar a Marrakech, més concretament al Toubkal. La família va fer una cursa curteta i jo vaig fer la llarga. És increïble tenir a la línia de meta, després de córrer 100 quilòmetres, a la teva germana, la teva mare, el pare, la dona i als amics, com l'Albert Vives, que viu moltes de les emocions darrera la càmera. És una sensació diferent i molt reconfortable, tan per mi com per ells, ja que si em veuen no pateixen tant.

Amb aquestes ganes de descobrir món a través de l'esport em vaig endinsar en una nova cursa, que també voldria destacar, la que vaig fer a Israel. Un altre repte: anar des de Jerusalem a Tel Aviv. 125 quilòmetres des de les muntanyes al mar per paratges que no m'imaginava. Hi vaig anar amb en Tony Andrades, el meu àngel de la guarda. Va ser molt especial, ja que vaig quedar el primer en una cursa d’ultrafons de nivell internacional. Els entrenaments i sobretot l'experiència ja són dos factors que van a la par i dels que intento aprofitar-me.

Ja havia guanyat la cursa de Jerusalem, quan des d’Anglaterra l'empresa Beyond the Ultimate em va convidar a participar d’un projecte que em portaria a fer la primera cursa que es fa al cercle polar Àrtic per etapes i a la duríssima cursa Jungle Ultra Perú, que va des dels Andes, a 4000 metres, fins a la Selva amazònica. Totes dues curses representen uns 250 quilòmetres, en 5 etapes.

La Ice Ultra va ser una prova d'un nivell de concentració màxim. Estàvem a una temperatura entre 15 i 20 graus sota zero i com que era la primera vegada que feia una cosa semblant tenia por que si feia qualsevol imprudència no pogués acabar-la. Hi vaig anar amb mil ulls i tot i així em vaig perdre. Ja era l'últim dia, en l'etapa de 90 quilòmetres. Vaig recular i vaig recuperar el temps que havia perdut. Van ser tres hores per unes planures de neu verge, de matinada, nevant, sense aigua i suant, que és el pitjor que es pot fer a l'Àrtic. Moments molt durs que mai a la vida oblidaré.

I per fi ja hem arribat a l'última cursa de caràcter especial que he volgut explicar-vos, sense avorrir-vos gaire, això espero. Totes les curses anteriors han seguit una línia cronològica, des de la més antiga fins al dia d'avui. Aquest febrer vaig tornar a l’Àrtic, però ara a la Lapònia finesa, vencent la Rovaniemi 150 Winter Artic Ultra. 150 quilòmetres sense parar, passant per rius, llacs i boscos totalment gelats i a una temperatura de 27 graus sota zero.

L'experiència àrtica de l'any anterior em va facilitar moltíssim poder sortir amb moltes garanties, però hi havia molts corredors i la majoria molt preparats. A part de la roba que portava, d'aquelles tècniques i compressives, que les vaig provar jo mateix al congelador de la pastisseria, la presència d'en Tony Andrades va tornar a ser providencial. No és el mateix córrer sol, que anar al costat d'un gran corredor d’ultrafons i molt millor persona. Ens vam estar ajudant durant 27 hores, majoritàriament de nit. L'experiència ens deia que no havíem de parar gens i així ho vam fer.

Em quedo amb dos records que no oblidaré mai, el primer quan vam anar a buscar al nostre amic, en Cyrus, que va arribar l'últim, però que no va llençar la tovallola. Perquè en aquestes curses, tots som guanyadors. I també amb la imatge de la Neus animant-me a l'arribada.

L'esport és una manera de fer salut. Els organismes públics, també en els centre educatius i als casals de la gent gran, s’ha de donar suport a la pràctica esportiva. No s’ha de veure l'esport com una competició per saber qui és el millor, si no com un hàbit saludable. En el tipus de proves que jo realitzo també s'ha de ser molt conscient de quin és el teu límit. S'ha de ser molt constant, entrenar molt i estar molt serè. Malauradament, tots podem cometre errors i a vegades es paguen molt cars.

L'esport és també una de les millors maneres que conec de potenciar la integració, també la dels nouvinguts. Blanes gaudeix de moltes entitats esportives, fins i tot amb clubs centenaris. Els nostres joves i grans practiquen futbol, gimnàstica, bàsquet, fondistes, hoquei, tennis... Les entitats esportives són un tresor que cal saber utilitzar a favor d'un Blanes més cohesionat i integrador. A l'esport, també en aquelles pràctiques individuals, és necessari el treball en equip, l'ajuda d'altres persones per assolir els reptes que tots ens proposem. L'esport, mireu el futbol per exemple, ajuda a la cohesió entre els nostres nens. És un estímul per a la realització dels nostres joves, perquè els ajuda a saber superar els reptes que a tots ens posa la vida.

L'esport també pot ser solidari. Els esportistes, no només els d'elit, participem de campanyes de conscienciació a les escoles o col·laborem en projecte solidaris a casa nostra i a altres països que necessiten ajuda, com hem pogut fer nosaltres a l'Himàlaia o a l'Amazones.

Blanes ha de potenciar la destinació de turisme esportiu. Ho tenim tot a favor, instal·lacions, entitats amb ganes de treballar, esportistes, el paisatge, proves reconegudes i amb una gran participació com la Caminada de Sant Bonosi, la Marimurtra, la travessia al port, el Triatló, la Passafred...

Conèixer el territori és estimar el lloc on vius. Tots volem viure amb les comoditats del segle XXI, però hem de ser conscients que qualsevol infraestructura que fem modifica i ha canviat aquest paisatge. Una de les coses de les que estic més satisfet va ser poder iniciar el projecte de la Costa Brava Xtrem Running, una prova esportiva que permet conèixer el litoral gironí des de Blanes, on la Costa es fa Brava, fins a Portbou, passant pels seus jardins botànics com el Marimurtra i Pinya de Rosa, i pels magnífics camins de ronda, que algun dia podrien ser patrimoni de la Humanitat. Desitjo que aviat sigui realitat el projecte per tornar a obrir el tram del camí de ronda de Blanes, que ara està tancat pel perill que suposen les esllavissades.

No us vull cansar més, ja veieu que tots tenim feina a fer, jo properament marxo al Japó, a per un nou repte, el del mont Fuji.

A Blanes tenim joves esportistes com l'Èric Muñoz, en Buba Sabally, en Manel Corralero o l'Albert Perez que de ben segur donaran moltes satisfaccions als blanencs. Jo seguiré donant a conèixer el nom de Blanes arreu del món i endolcint la vida dels blanencs i visitants.

Visca Blanes i Glòria Santa Anna!

Xavi Marina Gómez